Google

02 d’agost 2011

Jimmie Vaughan, un guitarrista amb una Fender que porta el seu nom


El cognom Vaughan va inevitablement lligat al mític Stevie Ray, possiblement el millor guitarrista blanc dels últims 40 anys. Si Stevie Ray va ser un músic excepcional, no menys cert és que el seu germà Jimmie Vaughan  ha estat i segueix sent un dels guitarristes de primera línia del que alguns han anomenat ‘blues blanc’. L’obra i la carrera de Jimmie Vaughan mereix reconeixament més enllà de la inevitable relació amb el germà petit, a qui per cert, va ensenyar a tocar la guitarra.

Jimmie ha tornat a l’actualitat amb la publicació de dos àlbums en anys consecutius. El 2010 va sortir al mercat Plays Blues, Ballads and Favorites, la primera entrega d’un conjunt de covers que aquest 2011 ha tingut continuïtat amb el recent estrenat Plays More Blues, Ballads and Favorites. A tots dos discos, Vaughan s’acompanya en força temes de Lou Ann Barton, una cantant amb qui ve tocant des de fa anys i que alguns recordareu per ‘In The Middle Of The Night’, un tema enregistrat amb Double Trouble que formava part d’un disc altament recomanable -Been a Long Time-, que et pots endur a casa per menys de 7€. No et decebrà.




A la carrera musical del guitarrista texà hi ha força discos que mereixen una nota alta, tan pel que fa als treballs en solitari, a la seva participació en diverses col•laboracions amb altres bluesmen, o amb The Fabulous Thunderbirds, grup del que formà part durant més d’una dècada. Jimmie Vaughan és autor de dos discs imprescindibles premiats amb un Grammy, ‘Do you get de blues?’ i l’excepcional Family Style’, únic treball gravat conjuntament per The Vaughan Brothers,  un àlbum que cap afeccionat al blues pot de deixar d'escoltar.


Més enllà de la seva trajectòria com solista, val la pena aturar-se a escoltar altres gravacions com les dues que va fer amb el també texà Omar Kent Dykes, ‘On The Jimmy Reed Highway’ i ‘Big Town Playboy’. La veu greu d’Omar Dykes i el particular so de la guitarra de Jimmie són una esplèndida combinació a la que s’afegeix en alguns temes la ja mencionada Lou Ann Barton o el mateix James Cotton a l’harmònica. Una mostra del resultat és aquest fantàstic i vital Aw Shucks, Hush Your Mout.


A Jimmie Vaughan també el podem escoltar amb Lazy Lester en la gravació que van fer el 2009 de Blues Stop Knockin, un disc que el veterà harmonicista ja havia gravat l’any 2001.

Entre una cosa i altre, sigui amb finalitats comercials, com reconeixement a la feina feta, o per les dues coses, Fender produeix ja fa uns anys una guitarra Stratocaster amb el seu nom, la Jimmie Vaughan Tex Mex™ Strat. T'agradaria tocar-ne una ?
Publica un comentari a l'entrada


La història del blues és plena de detalls, anècdotes, imatges i moments que val la pena recordar.

The history of the blues is full of tails, anecdotes, images and moments that are worth to remember.