Google

03 d’agost 2011

Stevie Ray Vaughan, un gran bateria.

Sabíeu que el primer instrument que volia tocar Stevie Ray Vaughan era la bateria? Sabíeu que va tocar-la en un dels seus discos? 

"Arriba la setmana Vaughan al Van de Blues"... o una frase semblant (inspirada en uns coneguts grans magatzems) podria haver estat el títol d'aquest post, aprofitant l'interessant article d'ahir sobre Jimmie Vaughan, del company Eduard Puignou.

Parlar sobre Stevie Ray Vaughan i dir alguna cosa nova sobre ell no és fàcil. És el que tenen els mites: no només s'analitza amb lupa tota la seva obra sinó també tota la seva vida. Tot i així, aquest post serà un recull de "curiositats ben curioses", amb l'esperança de que alguna encara us pugui sorprendre.




Per començar, això de la bateria no és cap broma! Va ser el primer instrument pel qual es va interessar, i va arribar a tocar-la (i gravar-la) a la cançó "Empty Arms" del seu disc "Soul To Soul". No fa tantes "virgueries" com amb la guitarra, però no està gens malament, oi?


El primer disc que es va comprar va ser "Wham" d'un altre gran guitarrista, en Lonnie Mack. Anys més tard, Stevie Ray va produir un disc del mateix Lonnie ("Strike Like Lightning"). Per cert, aquesta faceta com a productor també el va portar a produir un disc de Johnny Copeland ("Texas Twister") i d'A.C. Reed ("I'm In The Wrong Business").

Les primeres bandes amb les que va tocar eren de l'institut on va estudiar (sense gaire èxit, per sort dels aficionats al blues!). Els noms? Doncs Cast Of Thousands, Epileptic Mashmallow, Liberation And Storm (tots ells molt "comercials"). La primera banda pròpia de l'institut la va anomenar Blackbird (això ja tenia més bona pinta).

La primera banda d'èxit de la que va formar part (ja fora de l'institut, evidentment) era Paul Ray & The Cobras, on hi tocava un molt bon guitarrista, Denny Freeman. Aquesta etapa va ser important perquè és quan va començar a cantar, i també quan va conèixer a la seva futura dona, Lenny Bailey (també és casualitat que tingués aquest cognom... o potser no).

La següent banda va ser Triple Threat, amb la gran blueswoman Lou Ann Barton, i després ja vindria la definitiva: els Double Trouble. Pel nom de les bandes (Triple Amenaça, Doble Problema) sembla que estava predestinat a acabar malament...

Stevie Ray Vaughan també va tenir temps per participar en alguna banda sonora, com la de la pel·lícula "Back To The Beach" on tocava amb Dick Dale, el rei del surf-rock... i dels "crepats" (no us perdeu el video del final del post!).

Per acabar, sabeu com es deia una de les primeres cançons que va aprendre a tocar? Doncs "Wine, Wine, Wine" (d'una banda que es deia The Nightcaps)... Una "premonició" o "ironies del destí"! La llàstima de la història és que quan va aconseguir recuperar-se de la seva addicció a les drogues i l'alcohol, va morir en el tristement famós accident d'helicòpter, després de tocar en un concert amb Eric Clapton, Robert Cray, Buddy Guy i el seu germà Jimmie. That's blues...

Aquí teniu Stevie Ray Vaughan i Dick Dale (el "rei dels crepats") "surfing at the beach":


La història del blues és plena de detalls, anècdotes, imatges i moments que val la pena recordar, i ho podeu fer a Retalls d'història del blues.
Publica un comentari a l'entrada


La història del blues és plena de detalls, anècdotes, imatges i moments que val la pena recordar.

The history of the blues is full of tails, anecdotes, images and moments that are worth to remember.