El proper dilluns dia 21 es compleix el novè aniversari de la mort de John Lee Hooker, cantant i guitarrista nord-americà.
Parlar de Hooker és parlar del màxim exponent del boogie i el blues del Mississippi. Amb tretze anys ja tocava la guitarra. Va ser el músic local de blues William Moore, tercera parella de la seva mare, qui el va iniciar en el món del blues.
A finals dels anys 40 edità el seu primer gran èxit Boogie Chillen, al qual li seguiren una gran quantitat d'èxits de taquilla, com ara: Black snake, Wednesday evening blues o Birmingham blues, entre d'altres.
La simple presència del mestre Hooker omplia els escenaris amb el característic ritme, no només de les seves cançons, sinó del seu peu, sempre acompanyant la guitarra i marcant el pas.
John va dir en alguna ocasió "Mai podré deixar el blues" i així ho va fer. Li agradava el contacte amb el públic i, malgrat la seva edat avançada, no va deixar mai de fer-ho fins a la seva mort, l'any 2001.
Artistes de la talla de Van Morrison afirmaren després de la seva mort "És difícil acostumar-se a un món sense ell". Junts havien gravat força temes que es van reunir en un àlbum, 'Together'.
Serveixin aquestes línies per oferir un petit homenatge a l'home, a l'amic i al bluesman Hooker.
Per saber-ne més: web oficial de John Lee Hooker
6 comments:
Moltes gracies per aquest post tant emotiu. Els amants del blues mai oblidarem al John Lee Hooker. Encara que ell ja no hi sigui amb nosaltres ens queda el seu llegat sonor. Gràcies.LLarga vida al blues i felicitats pel blog.
Gràcies a tu pel teu comentari y per passejar-te pel bloc. Sens dubte fou un referent i una persona difícil d'oblidar.
Un dels més grans, sens dubte. No em puc imaginar la meva adolescència sense en John Lee Hooker i en Muddy Waters. Si més no, al final de la seva vida va veure reconeguda la seva feina pel gran públic. Salutacions!
... i 22 anys després en David encara escolta aquells blues. Així ho explica aquí:
http://xamfra.blogspot.com/2009/10/blues.html
Seguirem 22 anys més !!
Ep! Gràcies per la referència! Doncs sí, encara l'escolto, el blues i ho faré sempre, aquests amors duren tota la vida, oi?
I tant que duren. Duren i duren més que les piles alcalines ;-)
Per molts són parelles d'aquelles "fins que la mort ens separi".
Post a Comment