Sabíeu que David "Honeyboy" Edwards va gravar amb Chess però van "retenir" les gravacions per no fer la competència a Muddy Waters? Sabíeu que, també a Chess, un enginyer va esborrar per error 2 cançons seves? Sabíeu que va ser amic de Robert Johnson i que era amb ell el dia de la seva mort?
David "Honeyboy" Edwards està (tristement) d’actualitat per la seva mort el passat 29 d’agost, a l’edat de 96 anys. Aquest bluesman del Delta del Mississippi era l’últim representant viu d’una generació de músics nascuts al voltant del 1915, formada per autèntics mites del blues com Robert Johnson, Charlie Patton, Son House...
Aquests dies podeu trobar força informació sobre ell, però aquest article es centrarà en la mala sort que el va acompanyar durant part de la seva vida, un aspecte potser no massa conegut.
Aquests dies podeu trobar força informació sobre ell, però aquest article es centrarà en la mala sort que el va acompanyar durant part de la seva vida, un aspecte potser no massa conegut.
Ja d’entrada, en "Honeyboy" Edwards és un dels molts bluesmen que ha quedat en un segon terme, malgrat ser un del pioners de la "moguda" de blues que es va originar al Delta. Tot i haver tocat, o coincidit, amb gran part dels "pesos pesants" d’aquella època, el nostre protagonista no ha tingut la mateixa fama i reconeixement. Paradoxalment, el fet d’haver sobreviscut a tots ells potser l’ha "perjudicat"... musicalment parlant, és clar! Ja se sap que la mort "ajuda" molt a tenir el reconeixement que no s’ha tingut en vida...
Però el que potser el va perjudicar més en la seva carrera va ser una sèrie de fets relacionats amb les seves gravacions. En principi, tot va començar molt bé, quan el 1941 Alan Lomax va gravar en "Honeyboy" a plantació on treballava, la famosa plantació Stowall (on Lomax també va gravar a Muddy Waters). Al cap d’un temps, es va traslladar a Memphis, i allà van començar les coses "estranyes". A Sun Records va gravar una gran versió del "Sweet Home Chicago", però no es va editar durant... 2 dècades! Això és "anar per feina"!
Quan va anar a Chicago, va gravar amb Chess algunes grans cançons, com "Drop Down Mama", però els germans Chess van decidir no comercialitzar-les... per no fer la competència a la seva estrella, en Muddy Waters! Per aquella època també va formar part de la banda The Aces , famosa per acompanyar en Little Walter quan va començar la seva carrera en solitari. Doncs bé, poc després de que Edwards deixés la banda, va ser quan van començar a gravar i a tenir èxit. Casualitat?
Per si tot això no fos suficient, el 1969 va coincidir amb Fletwood Mac als estudis de Chess, i va gravar 2 cançons amb ells fent de líder de la banda. Sabeu què va passar? Un enginyer molt "habilidós" va esborrar per error aquestes 2 cançons!
Per sort, la seva "mala estrella" amb les gravacions va canviar el mateix 1969, quan va gravar 4 cançons per a un antologia anomenada "Really’s Chicago Blues" (per al segell Adelphi), i va aconseguir que el seu talent comencés a ser reconegut. La llàstima d’aquesta llarga etapa de "desgràcies" amb les discogràfiques i els estudis de gravació és que ens ha quedat poc material seu tocant a l’estil del blues elèctric de Chicago.
Per acabar, un fet "anecdòtic" (o no): "Honeyboy" Edwards era amb Robert Johnson la nit que el van enverinar. Per una vegada, la mala sort no la va patir ell! That’s blues...
Aquí teniu en "Honeyboy" en una de les seves últimes actuacions, amb 96 anys! És ben cert allò que deia un altre mestre, John Lee Hooker: "once the blues is into you it never goes out". Amén!
Per cert, la gran foto que il·lustra l'article és de Bengt Nyman.
No comments:
Post a Comment